Emilio Esteban Infantes y Martín

Emilio Esteban Infantes y Martín

Biografia
Naixement	(es) Emilio Esteban-Infantes Martín 18 maig 1892 Toledo (Espanya)
Mort	6 setembre 1962 (70 anys) Madrid
Cap de l'Estat Major Central
1952 – 1955
← Fernando Barrón Ortiz Antonio Alcubilla Pérez →
Cap de la Casa Militar del Cap de l'Estat
1957 – 1958
← Antonio Barroso y Sánchez Guerra Carlos Asensio Cabanillas →
Activitat
Lloc de treball	Madrid
Ocupació	oficial
Activitat	1915  –
Carrera militar
Rang militar	tinent general
Conflicte	Guerra Civil espanyola i Front oriental de la Segona Guerra Mundial
Família
Parents	Ignacio Bertrand y Bertrand (gendre)
Premis (1953)  Gran Creu del Mèrit Naval amb distintiu blanc (1943)  Gran Creu del Mèrit Militar amb distintiu blanc (1939)  Comendador de Número de la Orden de la Mehdauia (es)  Cavaller de la Legió d'Honor  Creu de Cavaller de la Creu de Ferro  Creu Alemanya en Or
Procurador a Corts 31 maig 1961 – 19 desembre 1962 Legislatura: setena legislatura de les Corts franquistes Procurador a Corts 16 maig 1958 – 18 abril 1961 Legislatura: sisena legislatura de les Corts franquistes Cap de la Casa Militar de Franco 11 març 1957 – 14 juny 1958 ← Antonio Barroso y Sánchez Guerra – Carlos Asensio Cabanillas → Procurador a Corts 14 maig 1955 – 1r desembre 1955 Legislatura: cinquena legislatura de les Corts franquistes Procurador a Corts 29 desembre 1952 – 13 abril 1955 Legislatura: quarta legislatura de les Corts franquistes Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit de Terra 1952 – 1955 ← Fernando Barrón Ortiz Procurador a Corts 18 octubre 1951 – 5 abril 1952 ← Saturnino González Badía Legislatura: tercera legislatura de les Corts franquistes General in Chief (en) Divisió Blava 12 desembre 1942 – 17 novembre 1943

Emilio Esteban Infantes y Martín (Terol, 18 de maig de 1892 - Gijon, 6 de setembre de 1962) va ser un militar espanyol, company a l'Acadèmia d'Infanteria de Toledo de Francisco Franco i Juan Yagüe, que va servir durant la Guerra Civil Espanyola, i més tard en la Segona Guerra Mundial com a general de la Wehrmacht en la Divisió Blava formada en la seva major part per voluntaris espanyols falangistes.

Biografia

El 1907 va ingressar en la Acadèmia d'Infanteria de Toledo quan manava aquesta acadèmia el Coronel José Villalba Riquelme, iniciant la seva carrera militar al Protectorat Espanyol al Marroc, servint a les ordres del general Sanjurjo, a Melilla i Alhucemas. Als vint anys ja era capità i per mèrits de guerra va arribar aviat a tinent coronel. El 1928 va ser nomenat professor de l'Acadèmia General Militar de Saragossa. El 1932 va participar en la Sanjurjada. Condemnat a 12 anys i 1 dia de presó per la seva participació en la revolta del 10 d'agost i amnistiat dos anys després i veient la seva carrera aparentment destrossada, va obrir a Madrid una escola privada especialitzada en la preparació per a l'ingrés en la carrera militar, atenent personalment l'assignatura de matemàtiques.^[1]

Guerra Civil

La rebel·lió militar el va sorprendre en Madrid aconseguint incorporar-se al bàndol revoltat a Burgos on va exercir la prefectura d'Estat Major del Cos d'Exèrcit de Castella. Va ser cap d'Estat Major de les columnes de Somosierra i Navafría, cap de la I Brigada de la Divisió Soria, cap de la III Brigada del Jarama, cap de la I Brigada de la 13a. Divisió, cap de l'Estat Major del Cos d'Exèrcit de Segòvia i cap de l'Estat Major del Cos d'Exèrcit de Castella que va compaginar amb el de cap de la V Divisió de Navarra durant la Ofensiva de Brunete. Posteriorment, va manar la 81a Divisió en la Batalla de Terol i va ocupar la Serra de Javalambre. Va assumir el comandament de la V Brigada de Navarra i per la seva actuació rep en recompensa la Medalla Militar.

Postguerra

Al maig de 1940 va ascendir a general de brigada exercint successivament les prefectures de l'Estat Major de l'Exèrcit del Marroc i de la IV Regió Militar (Catalunya). Amic del general Varela, va demanar una vegada i una altra una destinació a Rússia.

Segona Guerra Mundial

Va succeir al general Agustín Muñoz Grandes en el comandament de la Divisió Blava el 12 de desembre de 1942, a les portes de la batalla de Krasny Bor. Va ser condecorat per Hitler amb la Creu de Cavaller de la Creu de Ferro,^[2] fou un dels 43 no-alemanys que van rebre aquesta condecoració durant la Segona Guerra Mundial. També va rebre la Creu Alemanya en Or. En la famosa Batalla de Krasny Bor va aconseguir resistir la gran ofensiva de l'Exèrcit Roig, que va atacar a les tropes espanyoles amb una força 7 vegades superior i amb el suport de tancs. Gràcies a aquesta victòria, el setge de Leningrad va poder continuar durant un any més. Esteban Infantes va ser ascendit, per mèrits de guerra, a general de Divisió.

Càrrecs militars durant el franquisme

Després que la Divisió Blava fos dissolta al desembre de 1943, va tornar a Espanya. Va ser nomenat per als següents càrrecs: segon cap de l'Alt Estat Major, cap de la 62a Divisió, cap de la 11a Divisió i Capità General de IX Regió Militar. Va ser nomenat president del Consell Suprem de Justícia Militar i, successivament, Capità General de la VII Regió Militar, Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit, llavors anomenat Estat Major Central, i una altra vegada capità general de la VII Regió, passant a exercir el càrrec de Cap de la Casa Militar del Cap de l'Estat, general Francisco Franco. Quan va passar a la reserva, va exercir les funcions de director del Museu de l'Exèrcit i president del Consell Superior Geogràfic.

A més dels dos ascensos per mèrits de guerra a tinent coronel i general de divisió, Emilio Esteban-Infantes estava en possessió de dues Medalles Militars Individuals i les de la Campanya del Marroc, la de la Croada i la de la Campanya de Rússia. Era Cavaller de la Legió d'Honor Francesa i posseïa condecoracions de Portugal, Pèrsia, Líban i la medalla de la Coronació de la Reina d'Anglaterra.

Ascendit al rang de tinent general el 1951^[3] el 1962 va passar a la reserva.^[4]

Obres

• Esteban-Infantes y Martín, Emilio. La División Azul (Donde Asia empieza). Barcelona España: AHR, 1956. ISBN 978-84-337-0034-6. 

Referències